Avui he vist el documental "València necessita una cançó".L'hem projectat al Casal Popular; m'ha agradat. El recomane. El documental ens conta la història de la música cantada en Valencià, des de la transició amb grups com Al tall i cantaors coetanis, fins l'actualitat, amb tots els diversos estils que hi ha en la música en valencià i la seua profesionalització.
Al documental, se'ns descriu la situació que patia el valencià a la dictadura, i després amb la transició, el paper important que prengué; perdut posteriorment amb la democràcia, quan els polítics ja tenien el que volien i no necessitaven als músics per arrastrar a gent. Continua amb que cap als anys noranta, quan la generació que havia començat a estudiar en Valencià ja tenia certa edat, esclata de nou la música en valencià, especialment amb Obrint Pas. En l'actualitat, parla de la professionalització, de la "censura" (entre cometes perque no és una censura explícita, sino una censura encoberta), de la falta de recolzament institucional (preferit per alguns artistes), de la falta la gran base de gent que els escolta, i d'alguna cosa més que igual oblide.
Parlaré de dos coses que m'han paregut molt interessants en el documental: la base social que mou als músics i que ha fet que triomfen; i que la música en valencià no és un gènere.
Xavi Sarrià, Pau Alabajos, i algun més, parlen en el documental del bon estat actual de la música en valencià, aconseguit (cosa que compratisc amb ells) per la gran base de gent que els escolta en els carrers, ja que amb ells no trobem ni a les institucions ni a la televisió pública; al contrari, el que s'ha fet sempre és posar dificultats, i per això també apuntes a les organitzacions que treballen al marge d'aquestos (govern i mitjans públics), organitzacions culturals, juvenils, etc., que han fet un poc de "promotors" i de "programadors culturals" pel que fa a música en valencià.
També, i per acabar aquest post, insistir en el que ja he dit abans, en que la música en Valencià no és un gènere. No és el mateix Pep Gimeno "el borifarra" que Orxata Sound System. I com que no és el mateix, no està bé posar-ho tot en el mateix sac diguent "no me gusta la música en valenciano", perque dins la música escrita en valencià trobem actualment multitud d'estils i de músics.
Per acabar, recomane als qui no hagen vist el documental, i el recomane també per posar-lo en classe d'Animació Cultural; a més d'un aquest any li feia falta llevar-se el xip del "no me gusta"...
Al documental, se'ns descriu la situació que patia el valencià a la dictadura, i després amb la transició, el paper important que prengué; perdut posteriorment amb la democràcia, quan els polítics ja tenien el que volien i no necessitaven als músics per arrastrar a gent. Continua amb que cap als anys noranta, quan la generació que havia començat a estudiar en Valencià ja tenia certa edat, esclata de nou la música en valencià, especialment amb Obrint Pas. En l'actualitat, parla de la professionalització, de la "censura" (entre cometes perque no és una censura explícita, sino una censura encoberta), de la falta de recolzament institucional (preferit per alguns artistes), de la falta la gran base de gent que els escolta, i d'alguna cosa més que igual oblide.
Parlaré de dos coses que m'han paregut molt interessants en el documental: la base social que mou als músics i que ha fet que triomfen; i que la música en valencià no és un gènere.
Xavi Sarrià, Pau Alabajos, i algun més, parlen en el documental del bon estat actual de la música en valencià, aconseguit (cosa que compratisc amb ells) per la gran base de gent que els escolta en els carrers, ja que amb ells no trobem ni a les institucions ni a la televisió pública; al contrari, el que s'ha fet sempre és posar dificultats, i per això també apuntes a les organitzacions que treballen al marge d'aquestos (govern i mitjans públics), organitzacions culturals, juvenils, etc., que han fet un poc de "promotors" i de "programadors culturals" pel que fa a música en valencià.
També, i per acabar aquest post, insistir en el que ja he dit abans, en que la música en Valencià no és un gènere. No és el mateix Pep Gimeno "el borifarra" que Orxata Sound System. I com que no és el mateix, no està bé posar-ho tot en el mateix sac diguent "no me gusta la música en valenciano", perque dins la música escrita en valencià trobem actualment multitud d'estils i de músics.
Per acabar, recomane als qui no hagen vist el documental, i el recomane també per posar-lo en classe d'Animació Cultural; a més d'un aquest any li feia falta llevar-se el xip del "no me gusta"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada