Acababem...

Avuí és dilluns 3 de septembre, l'últim post. Estic un poc enfadat. L'altre dia vaig escoltar una cançó, em va agradar i no se quina és, i el pitjor, no la trobe per internet.

Espere que els post estiguen bé, sino, fer tota la feina per a res; no m'agradaria. Realment, li he agafat un poc de gust i el "tranquillo" al blog. Resulta útil per a reflexionar, aclarir idees que tenim dins del cap, i assimilar idees. El pitjor, quan has d'escriure per arribar al mínim i no et venen les idees.

Hui isc cap a València. Demà és l'examen d'AC. Vull aprovar i així estar en les pràctiques totalment, sense tenir una assignatura durant tot l'any, una putada. M'agradaria que el projecte que ixirà a l'examen tractara d'un projecte que implica música. Ho he viscut personalment i algunes coses em podrien servir per fer l'examen.

Adeu a l'estiu, un estiu diferent i un estiu on he escrit més que mai. M'agradaria, avuí, que el blog també servira per trobar cançons que no coneixem.

València necessita una cançó

Avui he vist el documental "València necessita una cançó".L'hem projectat al Casal Popular; m'ha agradat. El recomane. El documental ens conta la història de la música cantada en Valencià, des de la transició amb grups com Al tall i cantaors coetanis, fins l'actualitat, amb tots els diversos estils que hi ha en la música en valencià i la seua profesionalització.

Al documental, se'ns descriu la situació que patia el valencià a la dictadura, i després amb la transició, el paper important que prengué; perdut posteriorment amb la democràcia, quan els polítics ja tenien el que volien i no necessitaven als músics per arrastrar a gent. Continua amb que cap als anys noranta, quan la generació que havia començat a estudiar en Valencià ja tenia certa edat, esclata de nou la música en valencià, especialment amb Obrint Pas. En l'actualitat, parla de la professionalització, de la "censura" (entre cometes perque no és una censura explícita, sino una censura encoberta), de la falta de recolzament institucional (preferit per alguns artistes), de la falta la gran base de gent que els escolta, i d'alguna cosa més que igual oblide.

Parlaré de dos coses que m'han paregut molt interessants en el documental: la base social que mou als músics i que ha fet que triomfen; i que la música en valencià no és un gènere.

Xavi Sarrià, Pau Alabajos, i algun més, parlen en el documental del bon estat actual de la música en valencià, aconseguit (cosa que compratisc amb ells) per la gran base de gent que els escolta en els carrers, ja que amb ells no trobem ni a les institucions ni a la televisió pública; al contrari, el que s'ha fet sempre és posar dificultats, i per això també apuntes a les organitzacions que treballen al marge d'aquestos (govern i mitjans públics), organitzacions culturals, juvenils, etc., que han fet un poc de "promotors" i de "programadors culturals" pel que fa a música en valencià.

També, i per acabar aquest post, insistir en el que ja he dit abans, en que la música en Valencià no és un gènere. No és el mateix Pep Gimeno "el borifarra" que Orxata Sound System. I com que no és el mateix, no  està bé posar-ho tot en el mateix sac diguent "no me gusta la música en valenciano", perque dins la música escrita en valencià trobem actualment multitud d'estils i de músics.

Per acabar, recomane als qui no hagen vist el documental, i el recomane també per posar-lo en classe d'Animació Cultural; a més d'un aquest any li feia falta llevar-se el xip del "no me gusta"...

Pràctiques

Hui estic altra volta amb poques idees i amb el "no sé que escriure". Estic llegint-me el llibre, pinta bé. Llegint-lo reflexione sobre les pràctiques.

Abans de l'estiu, el que volia era anar a una productora, a Més de Mil. En el Feslloch inclús vaig parlar amb ells i estiguerem parlant d'anar allí a fer pràctiques. Però després parlant amb un amic que treballa ell sol com a productor, estiguerem parlarnt de que ja que feia pràctiques, que podia anar a parar a alguna productora més "professionalitzada" i on aprendre més sobre aquestes empreses i aquest treball. M'agrada la idea.

Però ara amb "Se acabó la diversión", està agradant-me també la idea de fer pràctiques en algun lloc on no sols es toque la música, sino també al teatre, exposicions, etc (encara que la meua primera opció, si em donen a escollir, encara segueix sent una productora musical). Toni puig, al seu llibre, ens explica una forma de treballar, un "mètode" per a montar/programar/produir serveis que abellix posar-lo en pràctica i no sols en la música, sino en altres tipus d'activitats.

L'estil cangur

Si, som de l'estil cangur, o com a mínim, tenim part de l'estil cangur. Això crec jo. Eixe és el nom que li dona Toni Puig en el seu llibre "Se acabó la diversión. Ideas y gestión para la cultura que crea y sostiene ciudadanía"  als gestors culturals que gestionen per innovació, que realitzen activitats moguts moltes vegades per la novetat i perquè ningú ho ha fet.

No sols som de l'estil cangur, també tenim del conill (que gestiona per objectius) i de la gasela (que gestiona per crisi).

Som del conill, perquè en les dos associacions en les que estic tenen uns objectius marcats i definits, per això moltes vegades les activitats que realitzem van enfocades a aquestos objectius, que en aquest cas, pense que no és roïn, però si que ens pot "tapar els ulls" a l'hora de programar activitats.

Som de la gasela, perquè moltes vegades ens vegem condicionats pels diners, però no a l'hora de fer activitats (és poden fer activitats molt bones sense cap despesa, o amb una despeses mínimes) sino a l'hora de pagar el lloguer del Casal Popular de Benissa. Per això de vegades gestionem com una gasela, que corre davant del lleo quan ja l'està agafant, perquè veiem com els ingresos no pugen i les despeses si, aleshores em de programar activitats que tinguen algun guany econòmic, per poder pagar el lloguer i mil històries.

Però, també som del cangur, si. Perquè quan proposem alguna activitat, un dels arguments per fer-la és perquè no s'ha fet mai, i això pot atraure a gent nova, o donar la sorpresa i ser l'activitat de l'any. Va ser el cas de l'aplec de cerveses, i també es el cas de les olimpiades populars que estem intentant organitzar. I no ho recordava, però s'assembla prou al que aconsella Toni Puig al seu llibre, ja que les olimpiades les organitzem nosaltres, però estem buscant la col·laboració dels clubs esportius i d'alguna associació, per fer-ho tot implicant a la gent, fent que formen part de les olimpiades, i per fer-ho de manera més acertada, per buscar el millor resultat.

Després del Festaborigen...

Ja ha passat el Festaborigen, i per a mi és com la nit de cap d'any, com el final de les classes, per a mi comença un any nou, de cara a un altre Festaborigen.

Del festaborigen, destacaria jo la organització, la bona organització. A millorar? l'afluència de gent, que ha estat un poc baixa, sobre unes 400 persones.

El Festival ha estat bé, sols amb un contratemps, el qual era la primera vegada que ens passava i sapiguerem resoldre. El grup que feia de cap de cartell ens telefonà i ens digué que no podia venir dos dies abans del concert, vaja. Ens posarem mans a l'obra i aconseguirem que Arrap, un grup de València que fa rap (molt bones les seues lletres i el directe també), tocara al festival. Apart d'això, tot com s'esperava. Bona organització en les barres, i bona organització també en les portes i els horaris. Però clar, amb poca gent, tot és més fàcil.

El handicap que tenim, (del qual pense que em de treballar per transformar-lo en avantatge) és que actualment els grups que fan que un concert estiga a rebentar i que no siga de l'sgae són pocs. I sino en tens a cap en el cartell, costa omplir.

El que crec que em de fer, és treballar pel Festaborigen, per a que els grups al crear-se, traure nou disc, o el que siga, pensen: "tal grup i l'altre també no són de l'sgae." "Tenim al Festaborigen, si ho registrem a l'sgae no podrem anar". I així, cada dia més, es creen més grups que utilitzen copyleft o alguna altra cosa com a alternativa a l'sgae.

De fet, i per a acabar, aquest any ja ens arribarà algun correu de grups oferint-se per vindre a tocar, però no, són de l'sgae i així no poden tocar.

Marketing al Festaborigen

Parlem de Marketing. Del poc que sé de Marketing i del marketing que em fet, estem fent, i farem per al Festaborigen.

Aquesta edició ens em centrat en fer del Festaborigen una "marca". Donar-li al Festival un logotip i una simbologia identificativa, per tal de que la gent reconega al Festaborigen sols mirant una tipografia, una samarreta, o un dibuix. El que pretenem és que no siga un simple concert d'estiu, per això li em donat tota esta "escenografia". Comencem amb el logotip del Festival: una formiga. Si, una formiga, perquè les formigues representen la feina feta a poc a poc de manera conjunta que al final arriba a ser alguna cosa.

A més, el cercle que envolta a la formiga, també té una connotació. Representa els cercles que formen part de tots els logotips de les llicencies creative commons, fent així referència a que el festival és de música no adherida a la SGAE.

Apart del logotip nou, em escollit com a predeterminada una tipografia (que no tinc ni idea del seu nom) que la utilitzem a tots els cartells, pamflets, als gots, etc. I com a cartell, em escollit el mateix estil per a totes les edicions.

Tot açò que he estat contant, forma part de l'estratègia de marketing, però tenim més coses. Després d'haver escollit tota la tipografia i el logo, el que ferem és crear els esdeveniments per les xarxes socials, per arribar al major nombre de persones, amb un cost mínim i de manera molt fàcil. I al mateix temps, ferem una presentació a València per donar-li més "bombo" a tot el festival. Després de tot açò, començarem a fer difussió per les xarxes socials a nivell individual, compartint el cartell, i animant a la gent a assistir al Festaborigen.

I ja en la recta final, el que em fet és una gran, prou gran encartellada, la qual ha pogut en nosaltres i no em acabat tots els cartells (500 n'hi havien); em repartit 1000 pamflets, que amb eixos si que em acabat, i em presentat el Festaborigen a la premsa amb notes de premsa i una roda de premsa.

Ara ja només queda esperar que tot vaja bé.

Política cultural

Estic un poc apurat, no em ve cap idea i és el quart post de l'estiu... així no anem bé. Per això, crec que parlaré de la gran aposta per la cultura que ha estat fent ultimament l'Ajuntament de Benissa. Les seues activitats estan centrant-se en fer exposicions en el convent de roba de monjos i cuadres de sants; molt bé!

Tirant del apunts, per donar-li a açò un poc més de contingut teòric, veig la definició de Carles Monclús sobre la política cultural i observe que al principi diu: "Conjunt estructurat d'accions i pràctiques socials conscients i deliberades (o absència d'elles), dels organismes públics..." Amb aquesta frase, el que em ve al cap és que la política cultural ha d'estar feta com a un conjunt i no com a un cúmul d'activitats soltes que no tinguen cap relació entre elles (encara que en el cas d'abans, el dels monjos i els cuadres, si que tingueren relació, la religió). Però no crec que a Benissa (i ací entra en joc un troç de la definició de la UNESCO de política cultural, que diu: "...que tenen com a objectiu satisfer certes necessitats culturals mitjançant la utilització òptima de tots els recursos materials i humans de què disposa una societat en eixe moment.") una de les necessitats culturals que es puguen trobar siga la de saber més sobre la religió cristiana.

Per a mi, la política cultural caldria fer-la de manera estructurada, estudiant les necessitats de tota la població i realitzant propostes culturals relacionades o no, però enmarcades totes dins d'una estratègia per a intentar així oferir propostes culturals a tota la població; utilitzant com bé diu la UNESCO, tots els recursos materials i humans de que disposem.

Més i millor

Passat l'aplec, i després d'haver descansat, ens em reunit de nou per parlar de com ha anat. L'aplec ha eixit bé, algunes coses han de millorar, però ens trobàrem amb un problema: els fabricants de cervesa no volien muntar i desmuntar les parades (cosa que si volien fer quan haviem parlat amb ells dies abans), i tampoc volien deixar-les allí tota la nit sense vigilància. Solució? El divendres pargar-li a un home que coneixiem per quedar-se vigilant i la nit de dissabte a diumenge quedar-nos un altre xic del casal i jo a vigilar.

Es preguntareu perquè torne a parlar de l'aplec, i ho faig per la evaluació, eixa cosa que durant el curs ens han dit que és tan important de fer, per a millorar les activitats organitzades, de cara tornar a fer la mateixa activitat, millorant les coses que no han eixit bé.

Després d'haver parlat sobre l'aplec un estona prou llarga, evaluant l'activitat, em arribat a la conclusió de que l'aplec ha estat bé en general, al ser la primera edició, a la gent li ha costat un poc arrimar-se però ha estat bé. De cara a futures edicions, caldrà millorar la difussió a la gent que no ho coneix, sobretot la gent de més de 35 anys que no té massa contacte amb les xarxes socials, perquè molta gent que hi venia no sabia de que anava l'aplec. També revisar les activitats paral·leles per fer-les més atractives i així atraure a més gent. Canviant la ubicació de l'aplec i passant a fer-lo a la plaça del poble, i canviant aquests detalls que he comentat abans, l'aplec de cerveses artesanes és una activitat que pot tenir futur, no com a "oktober fest" per anar a bufar-se, sino com a un lloc per anar a provar cerveses diferents i naturals.

Així que només em queda dir que l'any que ve més i millor!

Comencem..

Primer post de l'estiu i ni idea del que faré per escriure els nou o deu que em queden... .De les feines que ens ha manat, és la que menys m'abellix fer, perquè el llibre me'l llig i alguna cosa aprendre; i l'examen, doncs és el que es fa normalment en septembre per a aprovar una assignatura i no tinc més remei que fer-ho, però, açò del blog mai m'ha convençut. Supose que no he sabut traure-li el partit que li podia traure, però era d'esperar després de no haver fet ni la meitat dels posts que em tocaven durant tot el curs. I per això estic ací, a l'altre costat de l'ordinador, escrivint aquestes línies.

Per fer aquesta feina, aprofitaré les experiències amb l'assemblea de joves, el casal popular i en altres llocs, per a relacionar-ho amb l'assignatura, i així fer que la feina se'm faça més fàcil. En aquests llocs i col·lectius és on trobe activitats i situacions paregudes a les que em estudiat en animació cultural, i per això faré ús d'elles, per a relacionar-ho amb les coses estudiades durant el curs.

L'excusa perfecta

Ja la tenim, l'excusa perfecta per a no perdre'ns cap concert ni festival:
www.escalaicorda.org
I pareix que comença a funcionar, encara que poc a poc i aprenent, comencem a rodar per ahí.
Ens vegem per algun lloc i en primícia, per als pocs fans que comença a tenir escala i corda, ensenyem com assagem....

Aques blog estava mort, però ressucita per a la recta final

Desprès de tenir el blog més que abandonat, torne a escriure ja per a la recta final del curs i per a explicar un poc el meu projecte. Durant aquests mesos d'inactivitat en el blog, en classe d'animació el que em fet es parlar d'arts literàries i escèniques; de màrketing, molt interessant i de gran utilitat per a les futures activitats que puguem fer en un futur; i de d'alguna cosa més que la memòria ja no arriba a recordar perquè ja queda més allunyat en el temps. També fa dos setmanes anàrem a les "Jornades Oci Humanista: Espais de Diàleg Comú en la Ciutat".

  En aquestes jornades es tractava la cultura i l'oci des d'un punt de vista diferent al que donem en les classe, sobretot l'home de Zeppelin Tv, que es clavà en un embolic, diguent que que guapes que eren les xiques de Gran Hermano en esta edició... I les taules rodones, on més que això, pareixia un lloc on cada empresa anava a captar clients venent el seu producte; no em va agradar. Però no tot va ser roïn. Un jove d' "Abierto hasta el amanecer", digué coses bastant interessant sobre com actuar amb els joves i sobre el seu projecte, pioner en el seu moment. 

Ara ja, amb el projecte en marxa i a 15 dies d'entregar-lo, poca cosa més fem en classe que no siga escriure, buscar i pensar. El meu projecte està basat en fets reals, com diuen en les pel·licules. Pense que, si he de fer un treball en classe, i després el puc aprofitar per a fer alguna cosa més amb ell, millor que millor. Per això el meu projecte tracta d'una sala de concerts, aprofitable també per a altres activitats, i que és totalment aplicable a la realitat. És un projecte que voliem promoure desde l'assemblea de joves i que l'alcalde del meu poble va arribar a dir que si, que ja estaven mirant per a habilitar l'edifici i donar-li l'ús que desitjavem, però era abans d'eleccions, i ja se sap com de generosos estan abans d'eixes dates. I ara ni parlar-ne de la sala aquesta..

Fins la setmana que ve, ja per a anar explicant més el meu projecte i com es desenvolupa el final del curs.

Diari de classe: 15a setmana

Aquesta setmana em començat amb un tema nou, el que parla de museus i biblioteques. Em parlat de la concepció clàssica dels museus, i de les noves formes de fer-los més interactius i dinàmics. El que es pretén és arribar a la major part de la població, ja que els museus són pagats amb diners públics. Van encaminats cap a trencar la idea de museu avorrit, per això cada vegada més els museus aposten en noves formes de realitzar les exposixions. Pense que, per a gustos, colors. Al igual que moltes altres coses, ha d'haver per a tots, i per això estic d'acord amb les intencions de dinamitzar en certa mesura els museus, aprofitant les noves tecnologies al seu favor.